“Nosaltres tots, castellers”
S’aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.
Truquen a portes
d’oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.
Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.
Volem la força
dins l’ordre perfectíssim
de la mesura.
En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.
Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?
Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.
Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.
Agermanem-nos
sota l’esplendorosa
pau d’un llarg dia.
Per servir l’únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.
Salvador Espriu (1913)
(Source: potti)
